Jacques Flechemuller

Anterior

Jacques Flechemuller
Sweet Lies
10.03 - 14.04.2022

Conversation with Jacques Flechemuller

Q: What artists inspire you?

R: Open any book on the history of art and youll have the beginning of my response. Even the artists that I dont like, inspire me; I can work against them. They are as important as those I love: like Laurel and Hardy, the Marx Brothers, Buster KeatonWhat artists! They taught me to break everything thats breakable, for the great pleasure of discovery, the pure pleasure of Anarchy. For me Jacques Tati is as important as Vermeer.

Q: You have often painted little girls with blackened eyes, or cross-eyed dogs, etc. It seems to me that you take great pleasure in demolishing idols that are dear to us.

R: Oh yes, this mania started when I was a child in the stations of the Paris Metro. I spent wonderful moments drawing on posters with fat, greasy crayons, I drew big noses and I drew moustaches; this joyful habit is still with me. My certitude that humour is an essential function of Art, its efficient and the best defence against the stupidity that surrounds us. 

Q: You seem fascinated by what one could call “bad taste” like, for example, cute little kittens or puppies. I might add that you bask in these sort of images with enormous pleasure.

R: That too comes from my childhood, but its not that simple. In France, every year the PTT (Postal Service) sells, for a few pennies, calendars. For the most part they are photos of cute little animals in pastoral scenes; images of a perfect world; no dark clouds, no terrifying problems, no wars, no massacres, etcThe Postal Service offers us paradise at a low costbut, the fact remains that I love these sweet lies (today, I continue to love lies!). Practically every house in France had these calendars on the walls, it was usually the only Artin the house. At that time I judged these pieces severely, Art was supposed to be serious, one does not joke around with Art. Today I see that differently and the truth is, I love these images in the first degree; for the stories they tell or dont tell; I take enormous pleasure playing with that, as I played with the posters in the Paris Metro as a child. And even if the volcanos rumble underground, the sky is blue and the kittens and puppies are always adorable”. 

 

 —————————-

 

Conversa amb Jacques Flechemuller

P: En quins artistes t’inspires?

R: Obre qualsevol llibre d’història de l’art i tindràs la resposta. Fins i tot els artistes que no m’agraden, m’inspiren. Puc treballar contra ells. Són tan importants com els que m’agraden: com Stan Laurel i Oliver Hardy, els germans Marx, Buster Keaton… quins artistes! Em van ensenyar a trencar amb tot el que es pot trencar, només pel plaer del descobriment, pel pur plaer de l’anarquia. Jacques Tati és per a mi tan rellevant com Vermeer.

P: Sovint has pintat nenes amb els ulls enfosquits, o gossos guerxos, etc. Tinc la impressió que t’ho passes molt bé carregant-te imatges que ens són preuades.

R: I tant! Aquesta mania va començar de petit a les estacions de metro de París. Vaig passar-hi moments meravellosos dibuixant damunt de cartells amb ceres de colors. Hi dibuixava grans nassos i bigotis; i aquest feliç costum perdura. Estic convençut que l’humor és una funció essencial de l’art, és eficient i és la millor defensa contra l’estupidesa que ens envolta.

P: Sembles fascinat pel que podríem anomenar “mal gust” com, per exemple, graciosos gatets o gossets. M’atreviria a dir que t’ho passes molt bé amb aquest tipus d’imatges.

R: Això també ve de la meva infantesa, però no és tan obvi. A França, cada any el PTT (el servei de correu postal) ven, per pocs cèntims, calendaris. La majoria mostren simpàtics animalons en escenes pastorals; imatges d’un món perfecte; sense nuvolots, sense grans problemes, sense guerres, ni massacres, etc. Correus ens ofereix el paradís a molt bon preu… però, el cert és que m’encanten aquestes dolces mentides (encara avui m’agraden les mentides). Gairebé totes les cases de França tenien aquests calendaris penjats a la paret, normalment era l’únic “Art” que hi havia a la casa. Aleshores jo jutjava aquelles peces severament, se suposava que l’Art havia de ser “seriós”, no es fa broma amb l’Art. Avui ho veig d’una altra manera i la veritat és que haig de reconèixer que m’encanten aquestes imatges; per les històries que expliquen o no expliquen; em diverteix molt jugar amb això, com quan de petit xalava amb els cartells del metro de París. I encara que sota terra rugeixin els volcans, el cel és blau i els gatets i els gossets són “adorables”.

Catàleg de l’exposició “Sweet lies”

Obres

Vídeo